La Reina Vermella

Per Miquel Fortuny Navarro

La biota del sòl és extremadament variada i nombrosa. 5 cm cúbics de micelis dels fongs, viuen envoltats de:

Un mínim de 5 bilions de bacteris

Uns 5 milions de protozous

Uns 5.000 nematodes.

I uns 600.000 àcars per cada metre quadrat.

Us pot interessar visitar la adreça següent:

http://agron-www.agron.iastate.edu/~loynachan/mov/defaultlow.html

Thomas E. Loynacham , professor d’agronomia i microbiologia de l’Iowa State University ha penjat 16 vídeos curts on mostra l’abast de la vida al sòl.

Com ja sabem, molts d’aquest organismes interfereixen amb els micelis dels fongs de formes diverses i molt sovint no amigables, perquè es poden comportar com depredadors o bé paràsits.

Em ve al cap un model ecològic proposat pel paleontòleg Leigh van Valen l’any 1973 i conegut com La Reina Vermella. El nom, fa referència, al llibre de  Lewis Carroll:” Alícia en el país de les meravelles”, on la Reina Vermella diu a Alícia que en el seu regne hom s´ha de moure contínuament per romandre al mateix lloc.

Aquesta hipòtesi la va proposar per explicar un resultat descobert per la paleontologia: la taxa d’extinció de grups d’organismes és constant al llarg de la història evolutiva. Proposava que cada espècie havia que córrer tant ràpid (en sentit evolutiu) com fos possible per sobreviure (i d’aquesta manera quedar-se al mateix lloc), perquè els seus competidors, depredadors i paràsits estan evolucionant permanentment. L’extinció es produirà si una espècie es queda enrere en aquesta carrera evolutiva. És una carrera asimètrica entre armes d’atac i armes de defensa que és dona en temps evolutiu, per desenvolupar equipament per la cursa a temps real.

Una solució és doncs que els micelis facin bolets perquè la reproducció sexual i el sexe és un mecanisme que accelera els processos evolutius i almenys en part  ha evolucionat gràcies a las pressions selectives que exerceixen els paràsits sobres els hostes.

El fet de fer bolets funcionals permet a una determinada espècie mantenir la variabilitat genètica a les seves  poblacions. Les habilitats relacionades amb les defenses enfront de paràsits i depredadors tenen, en general, un important component genètic.

 Molts fongs produeixen: antibiòtics, micotoxines, estructures hifals especialitzades,  però,  la conformació tridimensional d’un miceli és una aspecte essencial de la capacitat defensiva.

El miceli dels fongs ha evolucionat de forma diferent en cada espècie. Així doncs, s’observen diferents tipus i arquitectures de xarxes adaptades per proporcionar diferents balanços d’exploració, eficiència en el transport i resiliència als danys i en general les xarxes de micelis poden diferir no solament per la seva connectivitat, sinó també per la fortalesa de les connexions en front els atacs de predadors.

Aquest any amb la falta de ruixats tardorals, i l’escassa producció micològica,  és molt possible que els bolets es quedin enrere en la cursa evolutiva per la supervivència. Vet aquí un argument de pes de la utilitat de les llistes d’espècies de bolets amenaçats i de la necessitat d’aplicar polítiques de conservació, regulació i de bones practiques per la recollida de bolets.

Miquel Fortuny Navarro

Responsable de Conservació i Biodiversitat de la SCM.

Els fongs, i per què són importants

Per Jaume Terradas Serra
Catedràtic d'Ecologia de la UAB (1981-2005)

La divisió més acceptada dels éssers vius és la de Woese, en tres dominis, Arquees, Bacteris i Eucariotes. Els Eucariotes comprenen set regnes, entre ells Plantes, Animals i Fongs. És a dir que els fongs constitueixen una branca ben diferenciada i especial en l´”arbre” de la vida. El seu origen sembla que es remunta a fa entre 760 i 1000 o 1500 milions d’anys, segons els diferents autors. Els primers fòssils coneguts amb característiques que semblen fúngiques són del Proterozoic, fa 1430 milions d’anys. Eren organismes dels fons marins i tenien espores amb flagels, que majoritàriament van perdre en l’evolució posterior en el medi terrestre, degut a l’aparició de nous mecanismes de dispersió. Però les evidències fòssils són febles, molt més que en el cas de plantes i animals, degut a que els seus teixits són descompostos fàcilment. Per aquest motiu, molts dels fongs antics han estat descoberts dins de fòssils dels seus hostes. 

Van conquerir el medi terrestre durant el Càmbric, ben abans que les plantes vasculars, coexistint amb els primers briòfits, i entre les hepàtiques més primitives ja s’hi han trobat associacions amb fongs. Es van expandir en terra fent-se paràsits, saprobis o en associació mutualista amb altres tipus d’organismes. 

És probable que tinguessin un paper important en l’evolució de les plantes vasculars, la majoria de les quals presenten associacions micoríziques. Ascomicets i basidiomicets van separar-se fa almenys uns 400 milions d’anys, més o menys el temps en que van aparèixer els primers líquens que es coneixen (però hi ha restes que podrien ser líquens, o simplement fongs, de prop de 600 milions d’anys, i l’esmentada separació també podria ser molt més antiga) i no hi ha grups de fongs que no tinguin almenys 300 milions d’anys d’antiguitat.

La importància dels fongs per la vida terrestre està

1) en que poden haver contribuït, amb les seves associacions que facilitaven l’adquisició de nutrients dels sòls a través dels micelis, a possibilitar l’existència de vegetals fotosintetitzadors, és a dir, a que hi hagués productors primaris en els continents, i per tant a que s’hi desenvolupessin finalment ecosistemes com boscos o prats, amb la fauna corresponent;

2) en que són molt actius en la descomposició, i per tant en el cicle dels elements, ajudant decisivament al funcionament d’aquests ecosistemes. 

La vida dels boscos és possible gràcies als fongs. Naturalment, el fet que hi hagi fongs patògens fa que molts silvicultors es mirin els fongs amb prevenció i el gran públic, d’altra banda, considera els bolets com un “fruit del bosc” propietat del primer que arriba (quan a ningú se li acudeix que pot anar a un bosc que no és seu i tallar un arbre per fer-se una biga, posem per cas). Com en quasi totes les coses que tenen relació amb la natura, la noció de que la natura és el resultat d’un procés evolutiu que dóna lloc a uns organismes, que sempre estan interactuant i integrats en conjunts d’organismes, ecosistemes, que a la seva vegada hi són perquè funcionen, no està molt estesa socialment.

 Ens hauríem d’acostumar a pensar que, de la mateixa manera que les nostres societats necessiten d’infrastructures (carreteres, conduccions, ports, vies, etc.), la vida es manté perquè hi ha infrastructures naturals que fan que tot plegat funcioni: les fulles que fotosintetitzen, els vasos conductors o els micelis dels fongs que transporten l’aigua i els nutrients, els animals que disseminen llavors o pol•linitzen, els microbis i els fongs que alliberen els nutrients empresonats en la matèria orgànica morta i la tornen a fer disponible per l’activitat biològica...

Si ho penséssim així, i no d’una manera banal, ens adonarien que els fongs són part essencial del funcionament de la vida, i no només perilloses molèsties o cobejats aliments. Van arribar molt abans que nosaltres o qualsevol parent proper nostre i van ajudar a fer de les terres emergides llocs on desenvolupar un prodigiós ventall evolutiu. I avui segueixen tenint-hi un paper crucial. 

Jaume Terradas