RESPOSTA A ENRIC GRÀCIA

Per Miquel Fortuny

 L’article següent dóna resposta a l’escrit d’Enric Gràcia: Opinió de Miquel Fortuny, i publicat al seu bloc en data 5 d’octubre d’enguany. Enric Gràcia fa algunes observacions que aniré escrivint en negreta i de les quals faré els comentaris.

http://bolets.cat/blog/opinio-de-miquel-fortuny/

 Diu:” L’article ( d’en Miquel Fortuny) té quelcom d’antiidees meves.”

Ja a l’any 1861, Charles Darwin deia: “Que estrany és que ningú no s’hagi adonat que totes les observacions, perquè serveixin per a alguna cosa, han d’anar a favor o en contra d’alguna teoria.”

 Les meves apreciacions van a favor del fet que els bolets es poden tallar.

 Estan fonamentades en publicacions a revistes de micologia de reconegut prestigi. També en les aportacions de la  biologia evolutiva i  la biologia del desenvolupament.

No crec que en l’article hi hagi “antiidees”, perquè el contingut està fonamentat en arguments científics. El que passa és que no coincideixen amb el seu criteri (senzillament, em falten raonaments científics de pes, per acceptar el seu posicionament).Per tant no dono suport a la seva proposta.

Diu : “Per sort, coincidim en què els bolets de cultiu s´han d’arrancar sencers.”

Si algú està d’acord amb mi no diria mai que és per sort. Vull pensar que és per convicció. Convicció que té el suport d’un coneixement científic validat. És aquest el fet d’acordança.

Diu:”Estudiaré les dades que aporta , i miraré d’escriure un article entenedor al respecte. Sense ser antiningú.”

No soc antiningú. Tinc la ferma convicció de la validesa de les normes ètiques professionals per a científics proposades per Karl Popper ( 1981). La primera diu que no existeix l’autoritat, el coneixement científic va molt més enllà, del que qualsevol persona pugui dominar, encara que es tracti d’un especialista.

Per aquest fet defenso les meves idees amb el suport de la  meva competència.  Ho faig, igual que qualsevol altra persona, amb total legitimitat.

No tinc cap inconvenient de canviar el meu criteri  i acceptar decididament un nou paradigma, quan els fets i explicacions el validin.

Diu:” Quan es tracta de bolets al bosc però, sembla que dóna la màxima importància a la microfauna de sòl. Jo, no tanta, ja que hi ha molts més factors en joc.”

La microfauna del sòl té molta importància, ja que forma part de l’entorn immediat del miceli de manera permanent i a causa de la gran pressió de selecció que exerceixen paràsits i depredadors a les xarxes d´hifes .

Ara ve al cas citar, Anders Pape MØller ( Director d’Investigació CNRS, Universitat de París-Sud XI), que comenta: ˂˂ No obstant això, encara hi ha molts biòlegs als quals els costa acceptar la realitat que les interaccions entre paràsits (depredadors) i hostes tenen i han tingut efectes molt profunds i generalitzats en tots els organismes vius.˃˃

De fet, alguns estudis proposen que hi ha tres grups funcionals de consumidors de fongs:

1-    Els que mengen micelis dels fongs pioners i són força selectius.

2-    Els que mengen  fongs saprobis i que de rebot poden afectar els processos de mineralització.

3-    Els que actuen sobre els fongs que conformen la rizosfera i afecten per tant a les simbiosis micoríziques i conseqüentment  l’intercanvi de nutrients entre arbre i fong.

La conclusió de Jhon Lussenhop ( Biological Sciences Department, University of Illinois at Chicago, USA) i de Liliane Ruess ( Institute of Zoology, Thechnical University of Darmstadt, Germany) és:

“The direct trophic interactions betwwen fungi and fungivores can change fungal morphology and physiology and alter community structure. They can also induce fundamental changes in the performance of the plant-fungus association. By this, fungal grazers affect mineralization, descomposition rates, and energy transport in soils.”

Interaccions  entre organismes del sòl que poden afectar  tant al component autotròfic com a l’heterotròfic d’un ecosistema, és a dir; en la seva totalitat no poden ser menystingudes de cap manera.

Certament hi ha altres factors en joc, fonamentalment els  factors abiòtics, que conformen el nínxol ecològic i que serien les condicions ambientals que permeten a una espècie (de fong) satisfer els seus requeriments mínims de forma que la taxa de naixements (capacitat d’un bolet de produir espores viables que produeixin un miceli) d’una població local és igual o superior a la de mort.

Podríem considerar com essencials els següents: nutrients, microclima i fenòmens físics de tipus destructiu (del miceli, de bolets i del seu habitat) i químics. Aquests fets destructius entre d’altres serien utilitzar rasclets, però també arrencar algunes espècies de bolets. Qualsevol acció que tingui algun efecte negatiu sobre el miceli.

Altre cop, cal insistir en el fet que les xarxes de miceli són contínuament remodelades en resposta a senyals ambientals, tant abiòtiques com biòtiques i que la interconnexió (la no ruptura) del miceli és un factor clau en tot moment, perqué bàsicament un miceli fúngic és una xarxa de transport de nutrients, d’aigua i de metabòlits que es connecta a una font d’energia que es en el cas dels bolets micorízics el seu arbre hoste. Aquesta estructura, el miceli, si tot va bé, conté la informació que es projectarà cap al futur : per construir una conformació emergent, el bolet, i les noves combinacions de gens contingudes en les espores. Aquestes noves combinacions, producte de la recombinació meiòtica i de l’atzar ( mutacions favorables) són les que poden tenir la variabilitat per afrontar el canvi ambiental. Per això és necessari que els micelis facin bolets, perquè la selecció natural no tracta de la: “supervivència dels més aptes”, perquè la supervivència no serveix de gran cosa si els més aptes nos aconsegueixen reproduir-se. Altre cop l’evidència de la importància dels micelis.

Vull insistir, doncs, què la principal funció de bolet és la producció d’espores per produir noves generacions de micelis i, per aquest fet, un bon disseny de l’himeni (per selecció natural) juga un paper crucial en la supervivència dels bolets.

Ja inclús abans d’acabar la seva funció el bolet està programat per degenerar, envellir i morir. El procés s’interpreta com part del procés de desenvolupament, perquè hi ha una producció  ORGANITZADA d’enzims lítics i la degeneració progressa de tal manera que no hi ha interferència amb regions que tinguin ( encara i per poc temps) producció activa d’espores.

Els xampinyons,  per exemple, tenen una esperança de vida d’uns 36 dies, però hi ha signes evidents de senectut al voltant dels 18 dies. De mitjana els esporocarps comencen a col·lapsar a partir de la tercera o quarta setmana; també hi pot haver caigudes de la capacitat de germinació de les espores del 94% al 19 % cinc setmanes després de l’emergència dels esporocarps.

Igual que el personatge de la mitologia grega Titono que li va ser concedit el do de la immortalitat per Zeus, però no el de l’eterna joventut ; els bolets, a diferència dels micelis, envelleixen ràpidament.

 D’alguna manera l’òptim mediambiental és traduït a senyals bioquímiques que informen a les hifes que és un bon moment per reproduir-se. Just i si tot va bé, a la tardor i primavera preferentment. És un fet que la construcció i manteniment d’un bolet requereix molts recursos i energia i per tant hi ha un mecanisme excepcionalment ben conservat en els fongs que controla la durada de la vida d’un esporocarp. És un exemple micològic del pensament de l’ecòleg teòric Robert E. Ulanowic : ˂˂en qualsevol procés real és impossible dissipar una quantitat d’energia ( espores) en un temps finit sense crear cap estructura, encara que sigui EFÍMERA ( els bolets).˃˃

De fet, es una conseqüència del segon principi de la termodinàmica, el miceli o el bolet perd la capacitat de créixer, produir espores, per l’esgotament de l’energia útil provinent dels magatzems del miceli, o en alguns casos emmagatzemada en el peu del bolet. El col·lapse del bolet i la seva reincorporació al cicle de la matèria representa l’increment d’entropia. Digueu-li desordre.

Vist un final tan trist per als bolets, qualsevol persona que s’interessi per preservar la diversitat fúngica intentarà danyar mínimament els micelis en collir-los. Ho aconseguirem si tallem el bolet i no lesionem la xarxa d’hifes en arrancar-lo,  que com vaig explicar en l’article, en fer-ho, s’alliberen metabòlits que atrauen alguns ens que mengen micelis amb fruïció.

A més un tros del peu d’un bolet és capaç de generar amb abundància un miceli vegetatiu quan l’inoculem ( sembrem) en plaques d’agar ( de cultiu) al laboratori. Utilitzant aquesta tècnica a escala  industrial  s’obtenen els inòculs pels cultius de fongs saprobis, en particular de: xampinyó, gírgoles i, xiitake. I també material per a selecció de noves soques d’una determinada espècie de bolet. Amb la mateixa tècnica s’obtenen els micelis dicariòtics per l’inòcul d’arbres  hostes d’alguns fongs simbionts.

El fet implica que el bolet és un aspecte de la diferenciació de les hifes i que qualsevol resta de peu pot derivar en nou creixement vegetatiu. L’única excepció a la totipotència són les cèl·lules on es dóna la meiosi. Cal produir noves generacions d’espores. En aquest moment ja està tot decidit. Vull insistir altre cop, en què, el punt clau en el procés de la selecció natural no és el nombre de descendents que realment té cada individu, sinó el que potencialment pot tenir, perquè els processos selectius comencen amb la formació i supervivència de les espores. Aquesta observació permet explicar en part, la possibilitat de tornar a produir esporocarps sobre les restes dels mateixos teixits d’un bolet. Aquest fenomen és conegut com “renewed fruiting” i permet produccions addicionals d’espores.

Totes les dades permeten, doncs proposar com mètode d’elecció en la recol·lecció de bolets tallar-los.

No és menys cert, però, que l’estructura tridimensional d’un miceli i la capacitat de resposta enfront de les pertorbacions és  una característica de cada espècie de bolet i també  què almenys i han deu formes de construir un bolet, aquestes relacionades amb la participació del miceli vegetatiu en el procés i determinades per la interacció genotip - ambient i en el mateix procés de desenvolupament. Certament, el dany que produïm al arrancar un bolet, no és el mateix per totes les espècies.

Miquel Fortuny Navarro

Responsable de conservació i biodiversitat de la SCM