Metàfores de bolets i pomes

Per Miquel Fortuny

La solució final de la vida és tornar a començar... amb nous individus per  reproducció. En aquest melangiós però inevitable, i alhora esperançador,  desenllaç coincideixen animals, plantes i fongs. Tots ells –a nivell estructural–  són organismes eucariotes, però les característiques exclusives dels organismes vius depenen, entre altres propietats, de la seva organització, que és el producte de milions d’anys d’evolució.

Les tècniques de la biologia molecular permeten catalogar els fongs i els animals dins un grup anomenat opisthokonta, força allunyat de les plantes. Els fongs, doncs, són més pròxims als animals que als arbres. De fet, animals i fongs són grups germans.

En xerrades i cursets divulgatius és habitual utilitzar la metàfora del bolet i la poma i establir-ne la similitud pel fet de ser els elements reproductors  dels sistemes pomera/poma i miceli/bolet.

L’analogia és present en la reconeguda guia d’identificació de bolets de Régis Courtecuisse i Bernard Duhem (2005), publicada per l’editorial Omega (pàgina 10). El dibuix que representa el símil fa mal a la vista; personalment, m’esgarrifa.

Crec que hauríem de fer un esforç per evitar aquesta analogia, al meu entendre no gaire adequada, o bé matisar-la correctament, ja que tot i que els micòlegs sabem que un bolet no és cap poma, la metàfora és explicada, i amb poc encert, per alguns dels mediàtics del bolet en els mitjans televisius. Cal ressaltar-ne les diferencies, i no ho fan.

Hem de tenir present que les plantes formen fruits (pomes) amb embrions, i els fongs formen esporocarps (bolets) que donen espores per meiosi zigòtica. El bolet és totipotent (llegiu, en el bloc, Com hem de collir bolets), i la poma, no.

En qualsevol nivell d’observació trobaríem diferencies importants entre plantes i fongs, tot i que els éssers vius cel·lulars compartim un mateix sistema genètic basat en el DNA .

 Un dels pares de la teoria sintètica de l’evolució, el biòleg evolutiu Ernst Mayr,  deia: «D’entre tots els mètodes que suposadament contribueixen a una verificació, del que més em malfio és del de l’analogia. Sempre sospito dels qui intenten guanyar una discussió amb l’ajut d’una analogia. Les analogies són gairebé sempre equívoques; mai no aconsegueixen ser isomòrfiques amb la situació real. Ocasionalment, les analogies poden ser útils com a instrument didàctic, però mai no és poden acceptar com a evidencia decisiva en una argumentació.»

Tot i que hi ha afinitats entre una poma i un bolet, si construíssim els dos conjunts de propietats que els caracteritzen hi trobaríem moltes diferències, així que hauríem de parlar de dos conjunts diferents d’atributs, i per tant no isomòrfics. Dos conceptes: l’un, de fanerogàmia, i l’altre, de micologia.

¿Podem comparar els ratpenats amb els ocells, pel fet de tenir ales, o bé els dofins (mamífers) amb els taurons (peixos), per la seva morfologia?

Permeteu-me citar Jaume Terradas, que en el seu llibre Ecologia de la Vegetación ens diu: «Bueno es corregir los malos hábitos, si es posible. La complejidad del tema de estudio de la ecología (ecologia evolutiva dels fongs) obliga a emplear a menudo metáforas, y siempre existe el riesgo de acabar creyéndoselas. Los casi inevitables abusos de lenguaje a veces tienen consecuencias.»

Crec que cal tenir molt present aquest molt ben trobat consell.

 

Miquel Fortuny Navarro

Responsable conservació i biodiversitat de la SCM.