Com hem de collir bolets

Per Miquel Fortuny

 

Voldria que visitéssiu la web de l’Enric Gràcia  (bolets.cat/doc) i llegíssiu la resposta que dóna al correu d’un entusiasta boletaire que preguntava com s’han de collir els bolets. La resposta (recomanació que els bolets s’arrenquin sencers) i les reflexions que hi fa, foren publicades al seu bloc el dia 16 de setembre d’enguany.

Vagi per endavant que el que escriuré tot seguit són las meves idees i reflexions sobre el tema, i que no han de ser compartides en absolut pels membres de la Societat Catalana de Micologia. No caldria sinó.

Ens diu l’Enric Gràcia que l’origen del problema (tallar o arrancar els bolets) rau en les ferides que fem a les hifes del miceli que fracturem en tallar la cama del bolet. Seguidament enfoca el tema tècnicament i comenta tres qüestions que,  al seu entendre, són fonamentals.

Llegiu, si us plau en el seu bloc ( com hem de collir bolets). Fet? Doncs anem a les seves conclusions, que primer escriuré textualment i després hi faré unes consideracions que són el contingut de la meva discussió.

1-    Si tallem la cama del bolet, degut a la pressió interna, les dues superfícies de tall queden mullades per aigua amb nutrients densament emmagatzemats. Per contra, si arrenquem el bolet sencer trenquem menys hifes, que contenen molts menys nutrients, i hifes que no tenen una elevada pressió interna.

2-    Sovint es veu que les ferides provocades per rosecs de cargols o llimacs  són l’origen de creixements bacterians, de descomposició bacteriana, que en modifica el color i la textura: la carn del bolet esdevé bruna, líquida i fa mala olor. Són bacteris que aprofiten les reserves emmagatzemades en barrets o cames.

3-    En el cultiu de bolets sabem que trencar el miceli enterrat no és origen significatiu de contaminacions bacterianes. Sí, en canvi, collir el bolet tallant-li la cama. Tallar la cama es origen d’infeccions bacterianes i fúngiques, especialment per Pseudomones sp (en el primer cas) i de Trichoderma sp  (en el segon). Els cultivadors de xampinyons NO tallen la cama fins a la darrera florida. Mentre hi pot haver problemes de contaminacions, SEMPRE arrenquen el bolet.

 

Discussió:

 

L’aparició i el creixement d’un bolet és un aspecte de la diferenciació de les hifes vegetatives; és a dir, del miceli. No hem d’oblidar que els micelis  donen suport al creixement del bolet, i que, per tant, quan l’arranquem li trenquem la xarxa d’hifes. Sols alguns dels agregats d’hifes focalitzen la arribada de nutrients mobilitzats a través de la xarxa del miceli i esdevenen bolets.

 

Tots sabem que el desenvolupament del bolet ve determinat per les condicions de l’entorn, bàsicament la humitat i la temperatura, i que  aquestes són les variables que s’utilitzen en qualsevol model de creixement i producció de bolets, tant en naus de cultiu (model  determinista) com en el bosc (models deterministes a curt termini i de predicció).

 

Certament, si collim un reig en forma d’ou i, com diu el senyor Enric Gràcia, el conservem adequadament, en dos dies es podrà obrir i produir espores.

Convido els lectors a fer l’experiment amb un rovelló, una llenega, un fredolic,  o, si ho prefereixen, amb un cep.

Els llimacs i els cargols no són els grans consumidors de bolets. Fem la següent reflexió: Els bolets que normalment cullen els boletaires són recursos efímers i  impredictibles, i per tant la majoria d’organismes que mengen bolets no són en absolut selectius i mengen una gran varietat d’espècies.

Els insectes i altres consumidors de bolets de soca són en molta més gran mesura específics en la seva elecció.

Els veritables menjadors de bolets és cruspeixen els micelis. Tot i tenir menys nutrients, en arrencar un bolet i trencar i ferir hifes s’alliberen senyals que són un avís per als gormands.

 

Els gran menjadors de micelis pertanyen als protura, que són una classe d’artròpodes, i que són uns especialistes a l’hora de devorar ectomicorizes (¿Sabeu que els rovellons, les llenegues, els ceps, són ectomicorízics?)

Els protura han estat utilitzats com a bioindicadors de boscos pertorbats, ja que són altament dependents de les simbiosis micoríziques. I s’ha  demostrat –Morris (Bradley University) i Morrison (Michigan State University)– que si queden afectats els micelis dels fongs micorízics hi ha un consum més gran d’hifes per part dels organismes micòfags respecte als fongs saprobis.

 

No sols els protura mengen micelis, també ho fan els col·lèmbols, els diplura (són una altra classe d’artròpodes) i els nematodes (cucs rodons) de l’ordre Aphelenchida, i, sospitosament, alguns que pertanyen als Tylenchida. En el cas de l’espècie Aphelencus avenaea, s’ha demostrat que és capaç d’impedir la formació de micorizes en pins, ja que s’alimenta dels micelis dels fongs. I també els àcars (aràcnids), com podem certificar els qui hem fet cultiu de fongs al laboratori i els hem patit.

 

En els 600 km de miceli per centímetre cúbic que diu Enric Gràcia que hi ha al terra, sota un bolet, i atesa la talla relativa entre hifes versus depredadors de micelis, hi ha suficient quantitat de comensals per a fer net, si altres circumstancies ho permeten.  

 

Cito textualment resultats contrastats que afirmen que

>>  Mycelia growing across the surface of soil can be completely destroyed by high intensity invertebrate grazing, but less intense grazing can result in dramàtic changes in mycelial growht and activiy . (Kamplicher et al.,2004; Harold et al., 2005; Bretherton et al., 2006; Tordoff et al., 2006; Wood et al ., 2006).

Soc de l’opinió què el important és conèixer quins organismes tenen una “vida activa” al sòl i no quants km, quilos, de tal o qual podem esmentar. Els nombres per si sols NO diuen res, CALEN les explicacions i, aquestes les hem de buscar en el rol que fa cada organisme a la xarxa global  i en quina mesura ho aconsegueix. Del seu èxit en depèn la seva supervivència i capacitat de deixar descendents.

Els bolets són de curta durada, i, com tots sabem, amb rosecs de llimacs o sense, en pocs dies acabaran descompostos per bacteris i fongs, perquè la funció principal del bolet és dispersar les seves espores en poc temps. En algun escrit ja vaig fer referència a un possible comentari de Richard Dawkins, que molt probablement diria que «el bolet és el vehicle dels micelis per a dispersar els seus gens.

En Buller (1924,1931), en dos clàssics de la micologia va interpretar correctament la autòlisi  del bolet ( i descomposició) com una part integral del desenvolupament del bolet. L’autòlisi del bolet va acompanyada de la producció i alliberament organitzat d’enzims lítics (mort cel·lular programada).

El darwinista de finals del segle XIX, August Weisman,  ja va fer notar que sexe i envelliment són les dues cares de la mateixa moneda. Just el que li passa al bolet en poques setmanes.

Per últim, sobre el cultiu de bolets, i per efecte de la massificació i la densitat, estic d’acord amb Enric Gràcia. Per una raó ben senzilla: En la producció, l’objecte del desig del cultivador es obtenir bolets, com més millor, i vendre’ls al preu més alt possible.

El bolet NO és impredictible en els cultius, i per tant hi ha força  contaminacions vehiculades per dípters i altres insectes que en són els vectors.

Amb tota claredat: No podem pretendre que l’objecte de tall sigui una  font addicional  de dispersió de bacteris i fongs.

Però.... Resulta que hi ha unes petites mosques parasitaries que són seduïdes per compostos volàtils produïts pel miceli del xampinyó i també pel compost (substrat) que dona suport i nutrients al creixement i desenvolupament del bolet. Aquests compostos també atrauen a un mosquit que és pot convertir en plaga a les granges de bolets. L’atracció és dona entre les femelles gràvides i el miceli, l’objectiu dels paràsits torna a ser el miceli.

 

Així doncs podem  afirmar que:

1-    Alguns insectes són atrets per compostos volàtils generats pel compost i MICELI.

2-    Mosques i mosquits són vectors d’espores de fongs i de bacteris que transmeten malalties.

3-    Las femelles dels insectes estan gràvides. La posta te lloc al substrat on vegeta el miceli del xampinyó.

4-    Qualsevol infecció tindrà fonamentalment origen en el miceli i substrat.

5-    Aquesta infecció prosperarà de dins cap fora. (la font d’atracció als insectes són miceli i substrat).

6-    Les restes del peu del bolet són riques en nutrients.

7-    Si arranqueu els bolets al bosc la contaminació aniria de fora cap a dins.

8-    Al tallar un bolet el peu pot revertir en nou creixement vegetatiu i produir un nou miceli, també és possible obtenir nous bolets de les restes (renewed fruiting). La propietat s’anomena totipotència (possibilitat de seguir qualsevol via de diferenciació).

Aquest fet pot tenir un important rol en la supervivència i eficàcia biològica del bolet ( consumir i reciclar les restes dels teixits  per créixer, fructificar  i dispersar noves produccions d’espores ( David Moore.,2005).
 

No és lícit preguntar-se, Que passaria si els cultivadors de xampinyons els tallessin i deixéssim la resta del peu (amb més concentració de nutrients com explica Enric Gràcia ) al substrat?

 

Una de les premisses que van portar a Charles Darwin a proposar l’algoritme de la selecció natural, va ser el raonament de Thomas Robert Malthus. El va donar a conèixer a >> An Essay on the Principle of Population>>.Els recursos alimentaris marquen límits en el nombre d’individus que pot suportar una població.

El creixement de les poblacions ( en aquest cas les mosques i els mosquits) està acotat per els aliments que tenen a la seva disposició.

Si deixem les cues dels bolets als substrat, estem incrementant el rebost disponible per nodrir amb escreix les noves generacions  de paràsits i per tant, intensificant l’abast de les contaminacions , ja per Trichoderma, com per Pseudomones, e infestar la totalitat del cultiu. Jo TAMBÈ arrancaria als xampinyons.

Per tant i com a resum, els bolets es poden tallar tots, els cama-secs, les trompetes, els fredolics, amb tisora ,si és vol, i la resta , amb navalla.

Per la recol·lecció científica i per identificar correctament un bolet és necessària la recol·lecció d’exemplars sencers i sovint en diferents estadis de creixement.

Els bolets de cultiu s’han d’arrancar.

 

Miquel Fortuny Navarro
Responsable de Biodiversitat i Conservació de la SCM.


Bibliografia:

Buller A.H.R. (1924). Researches on Fungi, vol 3. London ,Longmans Green.

 

Buller A.H.R.(1931). Researches on Fungi, vol 4. London,Longman Green.

 

Jonsell,M. And Norlander, G (2002). Insects in polypore fungi as indicator species: A comparison betwee forest sites differing in amounts and continuity dead wood. Forest Ecology and Manegement, 157, 101-118.

 

Kamplicher,C., Rolschewski,J., Donnelly, D. P. and Boddy,L.  (2004). Collembolan grazing affects the growht strategy of the cord-forming fungus Hypholoma fasciculare. Soil Biology and Biochemistry, 36, 591-599.

 

Harold,S., Tordoff, G.M., Jones, T.H.,and Boddy,L. (2005) Mycelial response of Hypholoma fasciculare to collembella grazing: Effects of inoculum age, nutrient status and resource quality. Mycological Researche, 109, 927.935.

 

Moore, D.( 2005). Principles of Mushroom Developmental Biology, Vol7, 75-101. International Journal of Medicinal Mushrooms.

 

Bretherton,S., Tordoff, G.M.. Jones, T. H. And Boddy, L. ( 2006). Compensatory growht of Phanerochaete velutina mycelial Systems grazed by Folsomia candida ( Collembola). FEMS Microbiology Ecology, 58, 33-44.

 

Tordoff, G.M., Jones, T.H. and Boddy. ( 2006). Grazing by Folsomia candida ( Coolembolla) differentially affects mycelial morphology of the cord-forming basidimycetes Hypholoma fasciculare, Phanerachaete velutina and Resinicium bicolor. Mycological Researche,110, 335-345.

 

Wood,J., Tordoff, G.M.,Jones, T.H. and Boddy,L. ( 2006). Reorganization of mycelial networks of Phanerochaete velutina in response to new woody resources and collembola grazing. Mycological Researche, 110, 985-993-