La Reina Vermella

Per Miquel Fortuny Navarro

La biota del sòl és extremadament variada i nombrosa. 5 cm cúbics de micelis dels fongs, viuen envoltats de:

Un mínim de 5 bilions de bacteris

Uns 5 milions de protozous

Uns 5.000 nematodes.

I uns 600.000 àcars per cada metre quadrat.

Us pot interessar visitar la adreça següent:

http://agron-www.agron.iastate.edu/~loynachan/mov/defaultlow.html

Thomas E. Loynacham , professor d’agronomia i microbiologia de l’Iowa State University ha penjat 16 vídeos curts on mostra l’abast de la vida al sòl.

Com ja sabem, molts d’aquest organismes interfereixen amb els micelis dels fongs de formes diverses i molt sovint no amigables, perquè es poden comportar com depredadors o bé paràsits.

Em ve al cap un model ecològic proposat pel paleontòleg Leigh van Valen l’any 1973 i conegut com La Reina Vermella. El nom, fa referència, al llibre de  Lewis Carroll:” Alícia en el país de les meravelles”, on la Reina Vermella diu a Alícia que en el seu regne hom s´ha de moure contínuament per romandre al mateix lloc.

Aquesta hipòtesi la va proposar per explicar un resultat descobert per la paleontologia: la taxa d’extinció de grups d’organismes és constant al llarg de la història evolutiva. Proposava que cada espècie havia que córrer tant ràpid (en sentit evolutiu) com fos possible per sobreviure (i d’aquesta manera quedar-se al mateix lloc), perquè els seus competidors, depredadors i paràsits estan evolucionant permanentment. L’extinció es produirà si una espècie es queda enrere en aquesta carrera evolutiva. És una carrera asimètrica entre armes d’atac i armes de defensa que és dona en temps evolutiu, per desenvolupar equipament per la cursa a temps real.

Una solució és doncs que els micelis facin bolets perquè la reproducció sexual i el sexe és un mecanisme que accelera els processos evolutius i almenys en part  ha evolucionat gràcies a las pressions selectives que exerceixen els paràsits sobres els hostes.

El fet de fer bolets funcionals permet a una determinada espècie mantenir la variabilitat genètica a les seves  poblacions. Les habilitats relacionades amb les defenses enfront de paràsits i depredadors tenen, en general, un important component genètic.

 Molts fongs produeixen: antibiòtics, micotoxines, estructures hifals especialitzades,  però,  la conformació tridimensional d’un miceli és una aspecte essencial de la capacitat defensiva.

El miceli dels fongs ha evolucionat de forma diferent en cada espècie. Així doncs, s’observen diferents tipus i arquitectures de xarxes adaptades per proporcionar diferents balanços d’exploració, eficiència en el transport i resiliència als danys i en general les xarxes de micelis poden diferir no solament per la seva connectivitat, sinó també per la fortalesa de les connexions en front els atacs de predadors.

Aquest any amb la falta de ruixats tardorals, i l’escassa producció micològica,  és molt possible que els bolets es quedin enrere en la cursa evolutiva per la supervivència. Vet aquí un argument de pes de la utilitat de les llistes d’espècies de bolets amenaçats i de la necessitat d’aplicar polítiques de conservació, regulació i de bones practiques per la recollida de bolets.

Miquel Fortuny Navarro

Responsable de Conservació i Biodiversitat de la SCM.

Els fongs, i per què són importants

Per Jaume Terradas Serra
Catedràtic d'Ecologia de la UAB (1981-2005)

La divisió més acceptada dels éssers vius és la de Woese, en tres dominis, Arquees, Bacteris i Eucariotes. Els Eucariotes comprenen set regnes, entre ells Plantes, Animals i Fongs. És a dir que els fongs constitueixen una branca ben diferenciada i especial en l´”arbre” de la vida. El seu origen sembla que es remunta a fa entre 760 i 1000 o 1500 milions d’anys, segons els diferents autors. Els primers fòssils coneguts amb característiques que semblen fúngiques són del Proterozoic, fa 1430 milions d’anys. Eren organismes dels fons marins i tenien espores amb flagels, que majoritàriament van perdre en l’evolució posterior en el medi terrestre, degut a l’aparició de nous mecanismes de dispersió. Però les evidències fòssils són febles, molt més que en el cas de plantes i animals, degut a que els seus teixits són descompostos fàcilment. Per aquest motiu, molts dels fongs antics han estat descoberts dins de fòssils dels seus hostes. 

Van conquerir el medi terrestre durant el Càmbric, ben abans que les plantes vasculars, coexistint amb els primers briòfits, i entre les hepàtiques més primitives ja s’hi han trobat associacions amb fongs. Es van expandir en terra fent-se paràsits, saprobis o en associació mutualista amb altres tipus d’organismes. 

És probable que tinguessin un paper important en l’evolució de les plantes vasculars, la majoria de les quals presenten associacions micoríziques. Ascomicets i basidiomicets van separar-se fa almenys uns 400 milions d’anys, més o menys el temps en que van aparèixer els primers líquens que es coneixen (però hi ha restes que podrien ser líquens, o simplement fongs, de prop de 600 milions d’anys, i l’esmentada separació també podria ser molt més antiga) i no hi ha grups de fongs que no tinguin almenys 300 milions d’anys d’antiguitat.

La importància dels fongs per la vida terrestre està

1) en que poden haver contribuït, amb les seves associacions que facilitaven l’adquisició de nutrients dels sòls a través dels micelis, a possibilitar l’existència de vegetals fotosintetitzadors, és a dir, a que hi hagués productors primaris en els continents, i per tant a que s’hi desenvolupessin finalment ecosistemes com boscos o prats, amb la fauna corresponent;

2) en que són molt actius en la descomposició, i per tant en el cicle dels elements, ajudant decisivament al funcionament d’aquests ecosistemes. 

La vida dels boscos és possible gràcies als fongs. Naturalment, el fet que hi hagi fongs patògens fa que molts silvicultors es mirin els fongs amb prevenció i el gran públic, d’altra banda, considera els bolets com un “fruit del bosc” propietat del primer que arriba (quan a ningú se li acudeix que pot anar a un bosc que no és seu i tallar un arbre per fer-se una biga, posem per cas). Com en quasi totes les coses que tenen relació amb la natura, la noció de que la natura és el resultat d’un procés evolutiu que dóna lloc a uns organismes, que sempre estan interactuant i integrats en conjunts d’organismes, ecosistemes, que a la seva vegada hi són perquè funcionen, no està molt estesa socialment.

 Ens hauríem d’acostumar a pensar que, de la mateixa manera que les nostres societats necessiten d’infrastructures (carreteres, conduccions, ports, vies, etc.), la vida es manté perquè hi ha infrastructures naturals que fan que tot plegat funcioni: les fulles que fotosintetitzen, els vasos conductors o els micelis dels fongs que transporten l’aigua i els nutrients, els animals que disseminen llavors o pol•linitzen, els microbis i els fongs que alliberen els nutrients empresonats en la matèria orgànica morta i la tornen a fer disponible per l’activitat biològica...

Si ho penséssim així, i no d’una manera banal, ens adonarien que els fongs són part essencial del funcionament de la vida, i no només perilloses molèsties o cobejats aliments. Van arribar molt abans que nosaltres o qualsevol parent proper nostre i van ajudar a fer de les terres emergides llocs on desenvolupar un prodigiós ventall evolutiu. I avui segueixen tenint-hi un paper crucial. 

Jaume Terradas

RESPOSTA A ENRIC GRÀCIA

Per Miquel Fortuny

 L’article següent dóna resposta a l’escrit d’Enric Gràcia: Opinió de Miquel Fortuny, i publicat al seu bloc en data 5 d’octubre d’enguany. Enric Gràcia fa algunes observacions que aniré escrivint en negreta i de les quals faré els comentaris.

http://bolets.cat/blog/opinio-de-miquel-fortuny/

 Diu:” L’article ( d’en Miquel Fortuny) té quelcom d’antiidees meves.”

Ja a l’any 1861, Charles Darwin deia: “Que estrany és que ningú no s’hagi adonat que totes les observacions, perquè serveixin per a alguna cosa, han d’anar a favor o en contra d’alguna teoria.”

 Les meves apreciacions van a favor del fet que els bolets es poden tallar.

 Estan fonamentades en publicacions a revistes de micologia de reconegut prestigi. També en les aportacions de la  biologia evolutiva i  la biologia del desenvolupament.

No crec que en l’article hi hagi “antiidees”, perquè el contingut està fonamentat en arguments científics. El que passa és que no coincideixen amb el seu criteri (senzillament, em falten raonaments científics de pes, per acceptar el seu posicionament).Per tant no dono suport a la seva proposta.

Diu : “Per sort, coincidim en què els bolets de cultiu s´han d’arrancar sencers.”

Si algú està d’acord amb mi no diria mai que és per sort. Vull pensar que és per convicció. Convicció que té el suport d’un coneixement científic validat. És aquest el fet d’acordança.

Diu:”Estudiaré les dades que aporta , i miraré d’escriure un article entenedor al respecte. Sense ser antiningú.”

No soc antiningú. Tinc la ferma convicció de la validesa de les normes ètiques professionals per a científics proposades per Karl Popper ( 1981). La primera diu que no existeix l’autoritat, el coneixement científic va molt més enllà, del que qualsevol persona pugui dominar, encara que es tracti d’un especialista.

Per aquest fet defenso les meves idees amb el suport de la  meva competència.  Ho faig, igual que qualsevol altra persona, amb total legitimitat.

No tinc cap inconvenient de canviar el meu criteri  i acceptar decididament un nou paradigma, quan els fets i explicacions el validin.

Diu:” Quan es tracta de bolets al bosc però, sembla que dóna la màxima importància a la microfauna de sòl. Jo, no tanta, ja que hi ha molts més factors en joc.”

La microfauna del sòl té molta importància, ja que forma part de l’entorn immediat del miceli de manera permanent i a causa de la gran pressió de selecció que exerceixen paràsits i depredadors a les xarxes d´hifes .

Ara ve al cas citar, Anders Pape MØller ( Director d’Investigació CNRS, Universitat de París-Sud XI), que comenta: ˂˂ No obstant això, encara hi ha molts biòlegs als quals els costa acceptar la realitat que les interaccions entre paràsits (depredadors) i hostes tenen i han tingut efectes molt profunds i generalitzats en tots els organismes vius.˃˃

De fet, alguns estudis proposen que hi ha tres grups funcionals de consumidors de fongs:

1-    Els que mengen micelis dels fongs pioners i són força selectius.

2-    Els que mengen  fongs saprobis i que de rebot poden afectar els processos de mineralització.

3-    Els que actuen sobre els fongs que conformen la rizosfera i afecten per tant a les simbiosis micoríziques i conseqüentment  l’intercanvi de nutrients entre arbre i fong.

La conclusió de Jhon Lussenhop ( Biological Sciences Department, University of Illinois at Chicago, USA) i de Liliane Ruess ( Institute of Zoology, Thechnical University of Darmstadt, Germany) és:

“The direct trophic interactions betwwen fungi and fungivores can change fungal morphology and physiology and alter community structure. They can also induce fundamental changes in the performance of the plant-fungus association. By this, fungal grazers affect mineralization, descomposition rates, and energy transport in soils.”

Interaccions  entre organismes del sòl que poden afectar  tant al component autotròfic com a l’heterotròfic d’un ecosistema, és a dir; en la seva totalitat no poden ser menystingudes de cap manera.

Certament hi ha altres factors en joc, fonamentalment els  factors abiòtics, que conformen el nínxol ecològic i que serien les condicions ambientals que permeten a una espècie (de fong) satisfer els seus requeriments mínims de forma que la taxa de naixements (capacitat d’un bolet de produir espores viables que produeixin un miceli) d’una població local és igual o superior a la de mort.

Podríem considerar com essencials els següents: nutrients, microclima i fenòmens físics de tipus destructiu (del miceli, de bolets i del seu habitat) i químics. Aquests fets destructius entre d’altres serien utilitzar rasclets, però també arrencar algunes espècies de bolets. Qualsevol acció que tingui algun efecte negatiu sobre el miceli.

Altre cop, cal insistir en el fet que les xarxes de miceli són contínuament remodelades en resposta a senyals ambientals, tant abiòtiques com biòtiques i que la interconnexió (la no ruptura) del miceli és un factor clau en tot moment, perqué bàsicament un miceli fúngic és una xarxa de transport de nutrients, d’aigua i de metabòlits que es connecta a una font d’energia que es en el cas dels bolets micorízics el seu arbre hoste. Aquesta estructura, el miceli, si tot va bé, conté la informació que es projectarà cap al futur : per construir una conformació emergent, el bolet, i les noves combinacions de gens contingudes en les espores. Aquestes noves combinacions, producte de la recombinació meiòtica i de l’atzar ( mutacions favorables) són les que poden tenir la variabilitat per afrontar el canvi ambiental. Per això és necessari que els micelis facin bolets, perquè la selecció natural no tracta de la: “supervivència dels més aptes”, perquè la supervivència no serveix de gran cosa si els més aptes nos aconsegueixen reproduir-se. Altre cop l’evidència de la importància dels micelis.

Vull insistir, doncs, què la principal funció de bolet és la producció d’espores per produir noves generacions de micelis i, per aquest fet, un bon disseny de l’himeni (per selecció natural) juga un paper crucial en la supervivència dels bolets.

Ja inclús abans d’acabar la seva funció el bolet està programat per degenerar, envellir i morir. El procés s’interpreta com part del procés de desenvolupament, perquè hi ha una producció  ORGANITZADA d’enzims lítics i la degeneració progressa de tal manera que no hi ha interferència amb regions que tinguin ( encara i per poc temps) producció activa d’espores.

Els xampinyons,  per exemple, tenen una esperança de vida d’uns 36 dies, però hi ha signes evidents de senectut al voltant dels 18 dies. De mitjana els esporocarps comencen a col·lapsar a partir de la tercera o quarta setmana; també hi pot haver caigudes de la capacitat de germinació de les espores del 94% al 19 % cinc setmanes després de l’emergència dels esporocarps.

Igual que el personatge de la mitologia grega Titono que li va ser concedit el do de la immortalitat per Zeus, però no el de l’eterna joventut ; els bolets, a diferència dels micelis, envelleixen ràpidament.

 D’alguna manera l’òptim mediambiental és traduït a senyals bioquímiques que informen a les hifes que és un bon moment per reproduir-se. Just i si tot va bé, a la tardor i primavera preferentment. És un fet que la construcció i manteniment d’un bolet requereix molts recursos i energia i per tant hi ha un mecanisme excepcionalment ben conservat en els fongs que controla la durada de la vida d’un esporocarp. És un exemple micològic del pensament de l’ecòleg teòric Robert E. Ulanowic : ˂˂en qualsevol procés real és impossible dissipar una quantitat d’energia ( espores) en un temps finit sense crear cap estructura, encara que sigui EFÍMERA ( els bolets).˃˃

De fet, es una conseqüència del segon principi de la termodinàmica, el miceli o el bolet perd la capacitat de créixer, produir espores, per l’esgotament de l’energia útil provinent dels magatzems del miceli, o en alguns casos emmagatzemada en el peu del bolet. El col·lapse del bolet i la seva reincorporació al cicle de la matèria representa l’increment d’entropia. Digueu-li desordre.

Vist un final tan trist per als bolets, qualsevol persona que s’interessi per preservar la diversitat fúngica intentarà danyar mínimament els micelis en collir-los. Ho aconseguirem si tallem el bolet i no lesionem la xarxa d’hifes en arrancar-lo,  que com vaig explicar en l’article, en fer-ho, s’alliberen metabòlits que atrauen alguns ens que mengen micelis amb fruïció.

A més un tros del peu d’un bolet és capaç de generar amb abundància un miceli vegetatiu quan l’inoculem ( sembrem) en plaques d’agar ( de cultiu) al laboratori. Utilitzant aquesta tècnica a escala  industrial  s’obtenen els inòculs pels cultius de fongs saprobis, en particular de: xampinyó, gírgoles i, xiitake. I també material per a selecció de noves soques d’una determinada espècie de bolet. Amb la mateixa tècnica s’obtenen els micelis dicariòtics per l’inòcul d’arbres  hostes d’alguns fongs simbionts.

El fet implica que el bolet és un aspecte de la diferenciació de les hifes i que qualsevol resta de peu pot derivar en nou creixement vegetatiu. L’única excepció a la totipotència són les cèl·lules on es dóna la meiosi. Cal produir noves generacions d’espores. En aquest moment ja està tot decidit. Vull insistir altre cop, en què, el punt clau en el procés de la selecció natural no és el nombre de descendents que realment té cada individu, sinó el que potencialment pot tenir, perquè els processos selectius comencen amb la formació i supervivència de les espores. Aquesta observació permet explicar en part, la possibilitat de tornar a produir esporocarps sobre les restes dels mateixos teixits d’un bolet. Aquest fenomen és conegut com “renewed fruiting” i permet produccions addicionals d’espores.

Totes les dades permeten, doncs proposar com mètode d’elecció en la recol·lecció de bolets tallar-los.

No és menys cert, però, que l’estructura tridimensional d’un miceli i la capacitat de resposta enfront de les pertorbacions és  una característica de cada espècie de bolet i també  què almenys i han deu formes de construir un bolet, aquestes relacionades amb la participació del miceli vegetatiu en el procés i determinades per la interacció genotip - ambient i en el mateix procés de desenvolupament. Certament, el dany que produïm al arrancar un bolet, no és el mateix per totes les espècies.

Miquel Fortuny Navarro

Responsable de conservació i biodiversitat de la SCM

Metàfores de bolets i pomes

Per Miquel Fortuny

La solució final de la vida és tornar a començar... amb nous individus per  reproducció. En aquest melangiós però inevitable, i alhora esperançador,  desenllaç coincideixen animals, plantes i fongs. Tots ells –a nivell estructural–  són organismes eucariotes, però les característiques exclusives dels organismes vius depenen, entre altres propietats, de la seva organització, que és el producte de milions d’anys d’evolució.

Les tècniques de la biologia molecular permeten catalogar els fongs i els animals dins un grup anomenat opisthokonta, força allunyat de les plantes. Els fongs, doncs, són més pròxims als animals que als arbres. De fet, animals i fongs són grups germans.

En xerrades i cursets divulgatius és habitual utilitzar la metàfora del bolet i la poma i establir-ne la similitud pel fet de ser els elements reproductors  dels sistemes pomera/poma i miceli/bolet.

L’analogia és present en la reconeguda guia d’identificació de bolets de Régis Courtecuisse i Bernard Duhem (2005), publicada per l’editorial Omega (pàgina 10). El dibuix que representa el símil fa mal a la vista; personalment, m’esgarrifa.

Crec que hauríem de fer un esforç per evitar aquesta analogia, al meu entendre no gaire adequada, o bé matisar-la correctament, ja que tot i que els micòlegs sabem que un bolet no és cap poma, la metàfora és explicada, i amb poc encert, per alguns dels mediàtics del bolet en els mitjans televisius. Cal ressaltar-ne les diferencies, i no ho fan.

Hem de tenir present que les plantes formen fruits (pomes) amb embrions, i els fongs formen esporocarps (bolets) que donen espores per meiosi zigòtica. El bolet és totipotent (llegiu, en el bloc, Com hem de collir bolets), i la poma, no.

En qualsevol nivell d’observació trobaríem diferencies importants entre plantes i fongs, tot i que els éssers vius cel·lulars compartim un mateix sistema genètic basat en el DNA .

 Un dels pares de la teoria sintètica de l’evolució, el biòleg evolutiu Ernst Mayr,  deia: «D’entre tots els mètodes que suposadament contribueixen a una verificació, del que més em malfio és del de l’analogia. Sempre sospito dels qui intenten guanyar una discussió amb l’ajut d’una analogia. Les analogies són gairebé sempre equívoques; mai no aconsegueixen ser isomòrfiques amb la situació real. Ocasionalment, les analogies poden ser útils com a instrument didàctic, però mai no és poden acceptar com a evidencia decisiva en una argumentació.»

Tot i que hi ha afinitats entre una poma i un bolet, si construíssim els dos conjunts de propietats que els caracteritzen hi trobaríem moltes diferències, així que hauríem de parlar de dos conjunts diferents d’atributs, i per tant no isomòrfics. Dos conceptes: l’un, de fanerogàmia, i l’altre, de micologia.

¿Podem comparar els ratpenats amb els ocells, pel fet de tenir ales, o bé els dofins (mamífers) amb els taurons (peixos), per la seva morfologia?

Permeteu-me citar Jaume Terradas, que en el seu llibre Ecologia de la Vegetación ens diu: «Bueno es corregir los malos hábitos, si es posible. La complejidad del tema de estudio de la ecología (ecologia evolutiva dels fongs) obliga a emplear a menudo metáforas, y siempre existe el riesgo de acabar creyéndoselas. Los casi inevitables abusos de lenguaje a veces tienen consecuencias.»

Crec que cal tenir molt present aquest molt ben trobat consell.

 

Miquel Fortuny Navarro

Responsable conservació i biodiversitat de la SCM.

Com hem de collir bolets

Per Miquel Fortuny

 

Voldria que visitéssiu la web de l’Enric Gràcia  (bolets.cat/doc) i llegíssiu la resposta que dóna al correu d’un entusiasta boletaire que preguntava com s’han de collir els bolets. La resposta (recomanació que els bolets s’arrenquin sencers) i les reflexions que hi fa, foren publicades al seu bloc el dia 16 de setembre d’enguany.

Vagi per endavant que el que escriuré tot seguit són las meves idees i reflexions sobre el tema, i que no han de ser compartides en absolut pels membres de la Societat Catalana de Micologia. No caldria sinó.

Ens diu l’Enric Gràcia que l’origen del problema (tallar o arrancar els bolets) rau en les ferides que fem a les hifes del miceli que fracturem en tallar la cama del bolet. Seguidament enfoca el tema tècnicament i comenta tres qüestions que,  al seu entendre, són fonamentals.

Llegiu, si us plau en el seu bloc ( com hem de collir bolets). Fet? Doncs anem a les seves conclusions, que primer escriuré textualment i després hi faré unes consideracions que són el contingut de la meva discussió.

1-    Si tallem la cama del bolet, degut a la pressió interna, les dues superfícies de tall queden mullades per aigua amb nutrients densament emmagatzemats. Per contra, si arrenquem el bolet sencer trenquem menys hifes, que contenen molts menys nutrients, i hifes que no tenen una elevada pressió interna.

2-    Sovint es veu que les ferides provocades per rosecs de cargols o llimacs  són l’origen de creixements bacterians, de descomposició bacteriana, que en modifica el color i la textura: la carn del bolet esdevé bruna, líquida i fa mala olor. Són bacteris que aprofiten les reserves emmagatzemades en barrets o cames.

3-    En el cultiu de bolets sabem que trencar el miceli enterrat no és origen significatiu de contaminacions bacterianes. Sí, en canvi, collir el bolet tallant-li la cama. Tallar la cama es origen d’infeccions bacterianes i fúngiques, especialment per Pseudomones sp (en el primer cas) i de Trichoderma sp  (en el segon). Els cultivadors de xampinyons NO tallen la cama fins a la darrera florida. Mentre hi pot haver problemes de contaminacions, SEMPRE arrenquen el bolet.

 

Discussió:

 

L’aparició i el creixement d’un bolet és un aspecte de la diferenciació de les hifes vegetatives; és a dir, del miceli. No hem d’oblidar que els micelis  donen suport al creixement del bolet, i que, per tant, quan l’arranquem li trenquem la xarxa d’hifes. Sols alguns dels agregats d’hifes focalitzen la arribada de nutrients mobilitzats a través de la xarxa del miceli i esdevenen bolets.

 

Tots sabem que el desenvolupament del bolet ve determinat per les condicions de l’entorn, bàsicament la humitat i la temperatura, i que  aquestes són les variables que s’utilitzen en qualsevol model de creixement i producció de bolets, tant en naus de cultiu (model  determinista) com en el bosc (models deterministes a curt termini i de predicció).

 

Certament, si collim un reig en forma d’ou i, com diu el senyor Enric Gràcia, el conservem adequadament, en dos dies es podrà obrir i produir espores.

Convido els lectors a fer l’experiment amb un rovelló, una llenega, un fredolic,  o, si ho prefereixen, amb un cep.

Els llimacs i els cargols no són els grans consumidors de bolets. Fem la següent reflexió: Els bolets que normalment cullen els boletaires són recursos efímers i  impredictibles, i per tant la majoria d’organismes que mengen bolets no són en absolut selectius i mengen una gran varietat d’espècies.

Els insectes i altres consumidors de bolets de soca són en molta més gran mesura específics en la seva elecció.

Els veritables menjadors de bolets és cruspeixen els micelis. Tot i tenir menys nutrients, en arrencar un bolet i trencar i ferir hifes s’alliberen senyals que són un avís per als gormands.

 

Els gran menjadors de micelis pertanyen als protura, que són una classe d’artròpodes, i que són uns especialistes a l’hora de devorar ectomicorizes (¿Sabeu que els rovellons, les llenegues, els ceps, són ectomicorízics?)

Els protura han estat utilitzats com a bioindicadors de boscos pertorbats, ja que són altament dependents de les simbiosis micoríziques. I s’ha  demostrat –Morris (Bradley University) i Morrison (Michigan State University)– que si queden afectats els micelis dels fongs micorízics hi ha un consum més gran d’hifes per part dels organismes micòfags respecte als fongs saprobis.

 

No sols els protura mengen micelis, també ho fan els col·lèmbols, els diplura (són una altra classe d’artròpodes) i els nematodes (cucs rodons) de l’ordre Aphelenchida, i, sospitosament, alguns que pertanyen als Tylenchida. En el cas de l’espècie Aphelencus avenaea, s’ha demostrat que és capaç d’impedir la formació de micorizes en pins, ja que s’alimenta dels micelis dels fongs. I també els àcars (aràcnids), com podem certificar els qui hem fet cultiu de fongs al laboratori i els hem patit.

 

En els 600 km de miceli per centímetre cúbic que diu Enric Gràcia que hi ha al terra, sota un bolet, i atesa la talla relativa entre hifes versus depredadors de micelis, hi ha suficient quantitat de comensals per a fer net, si altres circumstancies ho permeten.  

 

Cito textualment resultats contrastats que afirmen que

>>  Mycelia growing across the surface of soil can be completely destroyed by high intensity invertebrate grazing, but less intense grazing can result in dramàtic changes in mycelial growht and activiy . (Kamplicher et al.,2004; Harold et al., 2005; Bretherton et al., 2006; Tordoff et al., 2006; Wood et al ., 2006).

Soc de l’opinió què el important és conèixer quins organismes tenen una “vida activa” al sòl i no quants km, quilos, de tal o qual podem esmentar. Els nombres per si sols NO diuen res, CALEN les explicacions i, aquestes les hem de buscar en el rol que fa cada organisme a la xarxa global  i en quina mesura ho aconsegueix. Del seu èxit en depèn la seva supervivència i capacitat de deixar descendents.

Els bolets són de curta durada, i, com tots sabem, amb rosecs de llimacs o sense, en pocs dies acabaran descompostos per bacteris i fongs, perquè la funció principal del bolet és dispersar les seves espores en poc temps. En algun escrit ja vaig fer referència a un possible comentari de Richard Dawkins, que molt probablement diria que «el bolet és el vehicle dels micelis per a dispersar els seus gens.

En Buller (1924,1931), en dos clàssics de la micologia va interpretar correctament la autòlisi  del bolet ( i descomposició) com una part integral del desenvolupament del bolet. L’autòlisi del bolet va acompanyada de la producció i alliberament organitzat d’enzims lítics (mort cel·lular programada).

El darwinista de finals del segle XIX, August Weisman,  ja va fer notar que sexe i envelliment són les dues cares de la mateixa moneda. Just el que li passa al bolet en poques setmanes.

Per últim, sobre el cultiu de bolets, i per efecte de la massificació i la densitat, estic d’acord amb Enric Gràcia. Per una raó ben senzilla: En la producció, l’objecte del desig del cultivador es obtenir bolets, com més millor, i vendre’ls al preu més alt possible.

El bolet NO és impredictible en els cultius, i per tant hi ha força  contaminacions vehiculades per dípters i altres insectes que en són els vectors.

Amb tota claredat: No podem pretendre que l’objecte de tall sigui una  font addicional  de dispersió de bacteris i fongs.

Però.... Resulta que hi ha unes petites mosques parasitaries que són seduïdes per compostos volàtils produïts pel miceli del xampinyó i també pel compost (substrat) que dona suport i nutrients al creixement i desenvolupament del bolet. Aquests compostos també atrauen a un mosquit que és pot convertir en plaga a les granges de bolets. L’atracció és dona entre les femelles gràvides i el miceli, l’objectiu dels paràsits torna a ser el miceli.

 

Així doncs podem  afirmar que:

1-    Alguns insectes són atrets per compostos volàtils generats pel compost i MICELI.

2-    Mosques i mosquits són vectors d’espores de fongs i de bacteris que transmeten malalties.

3-    Las femelles dels insectes estan gràvides. La posta te lloc al substrat on vegeta el miceli del xampinyó.

4-    Qualsevol infecció tindrà fonamentalment origen en el miceli i substrat.

5-    Aquesta infecció prosperarà de dins cap fora. (la font d’atracció als insectes són miceli i substrat).

6-    Les restes del peu del bolet són riques en nutrients.

7-    Si arranqueu els bolets al bosc la contaminació aniria de fora cap a dins.

8-    Al tallar un bolet el peu pot revertir en nou creixement vegetatiu i produir un nou miceli, també és possible obtenir nous bolets de les restes (renewed fruiting). La propietat s’anomena totipotència (possibilitat de seguir qualsevol via de diferenciació).

Aquest fet pot tenir un important rol en la supervivència i eficàcia biològica del bolet ( consumir i reciclar les restes dels teixits  per créixer, fructificar  i dispersar noves produccions d’espores ( David Moore.,2005).
 

No és lícit preguntar-se, Que passaria si els cultivadors de xampinyons els tallessin i deixéssim la resta del peu (amb més concentració de nutrients com explica Enric Gràcia ) al substrat?

 

Una de les premisses que van portar a Charles Darwin a proposar l’algoritme de la selecció natural, va ser el raonament de Thomas Robert Malthus. El va donar a conèixer a >> An Essay on the Principle of Population>>.Els recursos alimentaris marquen límits en el nombre d’individus que pot suportar una població.

El creixement de les poblacions ( en aquest cas les mosques i els mosquits) està acotat per els aliments que tenen a la seva disposició.

Si deixem les cues dels bolets als substrat, estem incrementant el rebost disponible per nodrir amb escreix les noves generacions  de paràsits i per tant, intensificant l’abast de les contaminacions , ja per Trichoderma, com per Pseudomones, e infestar la totalitat del cultiu. Jo TAMBÈ arrancaria als xampinyons.

Per tant i com a resum, els bolets es poden tallar tots, els cama-secs, les trompetes, els fredolics, amb tisora ,si és vol, i la resta , amb navalla.

Per la recol·lecció científica i per identificar correctament un bolet és necessària la recol·lecció d’exemplars sencers i sovint en diferents estadis de creixement.

Els bolets de cultiu s’han d’arrancar.

 

Miquel Fortuny Navarro
Responsable de Biodiversitat i Conservació de la SCM.


Bibliografia:

Buller A.H.R. (1924). Researches on Fungi, vol 3. London ,Longmans Green.

 

Buller A.H.R.(1931). Researches on Fungi, vol 4. London,Longman Green.

 

Jonsell,M. And Norlander, G (2002). Insects in polypore fungi as indicator species: A comparison betwee forest sites differing in amounts and continuity dead wood. Forest Ecology and Manegement, 157, 101-118.

 

Kamplicher,C., Rolschewski,J., Donnelly, D. P. and Boddy,L.  (2004). Collembolan grazing affects the growht strategy of the cord-forming fungus Hypholoma fasciculare. Soil Biology and Biochemistry, 36, 591-599.

 

Harold,S., Tordoff, G.M., Jones, T.H.,and Boddy,L. (2005) Mycelial response of Hypholoma fasciculare to collembella grazing: Effects of inoculum age, nutrient status and resource quality. Mycological Researche, 109, 927.935.

 

Moore, D.( 2005). Principles of Mushroom Developmental Biology, Vol7, 75-101. International Journal of Medicinal Mushrooms.

 

Bretherton,S., Tordoff, G.M.. Jones, T. H. And Boddy, L. ( 2006). Compensatory growht of Phanerochaete velutina mycelial Systems grazed by Folsomia candida ( Collembola). FEMS Microbiology Ecology, 58, 33-44.

 

Tordoff, G.M., Jones, T.H. and Boddy. ( 2006). Grazing by Folsomia candida ( Coolembolla) differentially affects mycelial morphology of the cord-forming basidimycetes Hypholoma fasciculare, Phanerachaete velutina and Resinicium bicolor. Mycological Researche,110, 335-345.

 

Wood,J., Tordoff, G.M.,Jones, T.H. and Boddy,L. ( 2006). Reorganization of mycelial networks of Phanerochaete velutina in response to new woody resources and collembola grazing. Mycological Researche, 110, 985-993-

La Vall d’Aran i la regulació per a collir bolets

Miquel Fortuny Navarro

 

 

 

 

El Conselh Generau d’Aran ha considerat necessari regular l’accés al bosc als boletaires. Es tracta d’eradicar l’activitat de las quadrilles de boletaires que espolien els boscos amb finalitats mercantilistes.

I és que l’activitat recol·lectora de bolets ha augmentat molt, moltíssim, d’uns anys ençà, sobretot arran d’un programa de gran audiència, Caçadors de bolets, emès per TV3.

La Societat Catalana de Micologia, en una nota que podeu llegir en la seva pàgina web (“Nota sobre la llicència per a collir bolets”), ja alertava sobre el comportament i la manera de fer de certes tipologies de boletaires, com la dels depredadors de qualsevol espècie de bolet, i la dels nous boletaires instruïts en micologia gràcies al citat programa.

Malgrat que estudis de micòlegs com Lorelei L. Norvell i Simon Egli ens diuen que collir bolets (sense malmetre’n els micelis) és una activitat sostenible, altres micòlegs i boletaires, agents forestals, bosquerols i propietaris de boscos constatem, “in situ”, que l’activitat recol·lectora per part d’aquests “boletaires” és, pel cap baix, ambientalment nefasta i que, en el futur, ben segur que afectarà el correcte funcionament dels ecosistemes forestals, ja de fet força alterats per altres activitats humanes que, juntament amb el canvi climàtic, constitueixen el paradigma de l’anomenat canvi global.

Hem de dir que la Societat Catalana de Micologia és favorable a la regulació de la collita de bolets a la Vall d’Aran i, per descomptat, a la resta del territori català, però lamentem que la decisió no hagi estat consensuada amb altres organismes i associacions que, com la nostra, aporten al tema esforços, dedicació i coneixements, i essencialment preocupació per a un grup d’organismes, els fongs, que sempre han quedat molt marginats en qualsevol política de conservació i regulació.

És cert que en boscos comunals (Vall d’Aran) pot ser més senzill aplicar-hi alguna mena de regulació, i per tant minimitzar això que coneixem per “la tragèdia dels béns comunals”. Aquesta anomenada tragèdia s’escau quan un recurs és sobreexplotat de manera no altruista, cercant exclusivament l’interès personal i els guanys econòmics a curt termini. Justament és el que fan aquests grups organitzats de depredadors de bolets. Tot i ser un recurs renovable, una determinada espècie de fong pot perdre aquet atribut si el seu cicle de regeneració queda per sota de la seva taxa d’extracció. Especialment si es malmeten les xarxes de micelis que connecten els bolets als arbres simbionts, amb els quals bescanvien nutrients i conformen la fisonomia i la identitat del bosc –pins, roures, alzines, avets...–, i que conjuntament amb els altres essers vius defineixen la comunitat d’organismes de l’indret.

A la Val d’Aran ja s’ha consensuat la cessió de l’aprofitament dels boscos al Conselh, complint així el principal postulat plantejat per la Nobel d’economia Elinor Ostrom, per evitar la sobreexplotació d’un recurs, en aquest cas els bolets, i “evitar” el dilema plantejat per Garret Hardin (la tragèdia dels béns comunals). La decisió és, al nostre entendre, ben encaminada... però trobem que hi falta alguna cosa.

Per això demanem al síndic Carlos Barrera que abans d’aplicar la normativa busqui un xic més de consens, d’opinió, i no oblidi que també hi ha una recol·lecció científica de bolets, necessària per a arribar a conèixer tota la diversitat fúngica, cosa fonamental si volem saber com funciona la natura i que no podem obviar. I, citant paraules de l’ecòleg Jaume Terrades, no podem oblidar que «l’interès cultural de la biodiversitat (dels bolets a Catalunya) és inqüestionable, no solament en els molts casos en què una espècie (animal, vegetal, fong o microbi) connecta amb la manera de viure d’un poble i s’incorpora als seus mites, a las seves tradicions, a la seva medicina, a la seva gastronomia... sinó també en els casos en què és tracta d’espècies de les quals encara no sabem res.» Per això legislar, regular i expedir llicències per a collir bolets és tot un repte. I hi estem decididament a favor.

Algú ja ha dit que són els polítics els qui han de valorar-ne les alternatives, els seus pros i contres, i decidir; però hem de trobar el consens entre tots, excepte amb els qui no volen conservar els ecosistemes per a les noves generacions. I sobretot cal educació, respecte per a l’entorn i formació micològica de qualitat, si parlem de bolets.

Miquel Fortuny Navarro

Responsable de biodiversitat i conservació de la Societat Catalana de Micologia.